L'IBAN sembla una filera de caràcters posats a l'atzar. No ho és: cada tram té una funció, i dos minuts de lectura eviten l'error que surt més car, és a dir, la transferència enviada al compte equivocat.
Els dos primers caràcters: el país
Són dues lletres i indiquen el país del compte segons l'estàndard internacional: ES per a Espanya, IT per a Itàlia, CZ per a la República Txeca, DE per a Alemanya. Compte: indiquen el país del compte, no la nacionalitat del titular ni on viu.
Els dos dígits següents: el control
Són dígits de control calculats sobre la resta de l'IBAN. Serveixen perquè el sistema descarti un codi erroni abans i tot d'intentar-ho: si t'equivoques en un dígit en copiar-lo, gairebé sempre el control no quadra i la transferència es rebutja a l'acte. És una xarxa contra les errades, no contra les estafes.
La resta: entitat, oficina, número de compte
A partir d'aquí el format canvia de país a país, i també la longitud: l'IBAN espanyol té 24 caràcters, l'italià 27, el txec 24, l'alemany 22. A dins hi ha l'identificador de l'entitat i el número de compte pròpiament dit. Per això un IBAN no té una longitud única vàlida a tot arreu.
L'IBAN no diu el nom del titular
Aquí hi ha el malentès que més costa. Històricament moltes transferències europees s'executaven sobre l'IBAN, sense comprovar el nom del beneficiari: si l'IBAN era vàlid, els diners sortien. Les normes europees han introduït la verificació del beneficiari, que compara nom i IBAN i t'avisa quan no coincideixen, però la confirmació final continua sent teva. Si algú t'envia un IBAN «nou» per a una factura que esperaves, una trucada a un número que ja coneixies val més que qualsevol comprovació automàtica.
BIC, SEPA i transferències fora d'Europa
Dins de la zona SEPA sol ser suficient l'IBAN. Fora, o per a monedes diferents de l'euro, pot caldre també el BIC, el codi que identifica el banc. Si el formulari el demana, demana'l al beneficiari en lloc d'endevinar-lo: un BIC equivocat retorna la transferència, amb dies perduts i despeses.